Estreno la secció de “Putxetinades” a aquest nou weblog que a partir d’ara serà l’espai de Supporters a Internet. Als antics lectors de supportersratllats.com, moltes gràcies per la confiança feta durant els últims tres anys. Espero que entengueu les necessitats del canvi i que trobeu en aquest blog tot allò que us pugui interessar envers el sentiment ratllat. Per reprendre la meva secció d’opinió se m’acut parlar de diverses coses: una nova teoria físico-motriu que he desenvolupat sobre les àrbitres de hockey, el lamentable espectacle públic fet per l’Ajuntament donant 200.00 euros –teus i meus- al Terrassa F.C. o el molt que trobo a faltar la sòcia Lorena Bernal. Però ho deixo estar. Crec que el més just –i necessari- és parlar del millor del nostre esport. Per fer-ho, m’hi ajudaran dos dels grans protagonistes del cap de setmana.
No vull semblar un avi parlant de la guerra civil però, per començar, tiraré el temps enrere. Quan era adolescent vaig tenir la sort de formar part d’equips amb jugadors d’una qualitat extrema. Jugant de lliure -ara una empenta, ara un xut amunt- vaig gaudir abans que el món sencer de la màgia d’Edu Arbós, de la potència de David Alegre, del lideratge moral de Santi Freixa, o de la finta mortal de Victor Sojo. Va ser un plaer jugar al seu costat, i poder guanyar tants títols gràcies al seu hockey. Però personalment encara em satisfeia més el fet de poder compartir amb molts altres companys la necessària tasca de protegir el grup de les adversitats.
Tot l’esforç era poc, per tal que les estrelles arribessin a poder brillar i decidir. La rialla de l’escolanet que acompanya el bisbe, la joia del guionista quan la seva idea esdevé Òscar al millor film, el fer l’ullet de Michelle Obama en la jura del nou messies universal. D’aquest tipus de companys no en podria pas fer una llista, perquè no acabaria mai. Són gent que va deixar l’esport o que, sense canviar ni una mica el seu tarannà, han arribat a l’elit. D’aquests últims destacaria el meu amic Andreu Enrich, inseparable company d’habitació voltant per tot arreu i avui excel·lent migcampista del primer equip de l’Atlètic. Us explico totes aquestes batalletes perquè aquest cap de setmana dos moments m’han omplert d’especial satisfacció.
Com sabreu, al club hem organitzat l’Estatal de sala de noies. Ha estat un gran campionat, molt emocionant i intens en tot moment; un torneig que he seguit amb atenció. M’agrada el hockey sala, una modalitat on el més tonto pot fer rellotges, que diria el bo de Siso Ventalló. Com sempre, perquè això no canviarà mai, els aficionats parlaven d’unes determinades jugadores. Acostumen a ser les que fan més gols o més genialitats, les que brillen, com dèiem. Però jo, per aquelles coses que qui ho té de petit ja no ho deixa, em vaig fixar en ella des del principi.
Estic a terra, concentració de cirurgià, mentalitat d’acer després d’una errada, ni un retret a cap companya. Esforç i més esforç pel bé de l’equip. Esportivitat i humanitat fins i tot en una semifinal en la que el seu equip perdia i havia d’aturar constantment aquest volcà sempre en ebullició que es diu Raquel Huertas. Ho vaig llegir en la fotocòpia d’una acta que ens van donar a la premsa: Saskia Muller. Em vaig quedar amb el seu nom i, com a membre de l’organització, la vaig votar per a millor jugadora del torneig. Ho vaig fer com en un gest instintiu en direcció als meus records, al meu hockey, com a homenatge a tots els grans actors secundaris que té l’elit de l’esport. Diuen que som el què hem estat. I és evident, Saskia Muller és el meu hockey, el que sempre he entès com el meu esport.
Avui he celebrat que molts entrenadors i membres de l’organització compartissin la mateixa idea. També es pot ser el millor sent com Saskia Muller. Per això l’esport és del millor que hi ha a aquesta terra, per això sempre pot ser un exemple de grandesa fins i tot en la nimietat més severa. He fet d’speaker en l’entrega de premis i abans de dir el seu nom com a millor jugadora del torneig l’he buscada entre els aficionats, per veure la seva reacció. No s’ho creia. Segurament perquè entre el públic deu haver sentit parlar, només, d’un determinat tipus de jugadora: de les que fan més gols, més genialitats, de les que brillen, com dèiem.
Però el diumenge encara m’havia de donar una altra alegria: el gol cent de Willy Schickendantz a la DHA. No l’he vist en directe perquè estava treballant al pavelló, i m’ha sabut greu. M’han explicat que ha estat el primer del partit contra l’Atlético i que l’ha fet com ell els fa. Bola dins l’àrea, contundència en la rematada, i camí obert pels de ratllat. També m’han dit que li ha dedicat al Xavi Àvila, preparador físic del Divi. El seu ego és tan petit que un moment com aquest l’ha volgut compartir amb un altre actor secundari, dels que, aquests sí, mai surten als titulars dels diaris.
El vaig conèixer el dia que va arribar al club. Arribava amb la difícil missió de substituir Nandy Zylberberg i al principi va patir molt perquè es va lesionar i no va poder estar amb l’equip fins ben entrada la temporada. Vaig trucar el Pere Arch: “Em sembla que l’hem encertada, Poche. Té un penal increïble, és treballador com pocs i, a més, sembla un jugador dels que fa equip, un paio com Déu mana”. El Pere, que té molta vista per a aquestes coses, es va quedar curt. Schickendantz es va fer un home de club amb un no-res, i en poc temps va passar de ser “el nou argentí” al “Willy” que la canalla ratllada s’estima amb bojeria. Entremig, tenacitat i treball assumint la responsabilitat de defensar la camisa del club que li ha permès jugar en l’elit definitiva. Potser pocs ho saben, però l’any passat volia tornar al seu país i es va quedar principalment pel deure moral d’ajudar l’equip a tornar guanyar títols importants.
I amb aquesta camisa, amb la de l’Egara, avui ha fet cent gols a la DHA. Una xifra a l’abast de molt pocs, però que no l’han canviat ni una mica. Segueix sent el mateix que quan venia el Taburiente, el guanyàvem per 6 a 3 i ell ens clavava les tres barraques. Un amable rinxolat argentí que juga amb Itàlia perquè el seu combinat no el cridava i volia disputar les competicions de seleccions. Un apassionat d’aquest esport que s’hi va posar de gran però que amb la dedicació del qui sempre vol millorar ha arribat a ser clau en un equip tan potent com aquest Club Egara.
Al final n’ha fet dos; el segon de penal, la seva gran arma. I jo he fet amb ell el gest de celebració tancant el puny. Perquè Schickendantz, com Muller, també és dels meus. Els dos han arribat a l’elit i els dos, avui, han tingut el reconeixement de la gent. Ho celebro enormement, perquè demà, per un dia, la gent parlarà del meu hockey. De Muller i de Schickendantz. La onze del Júnior i el divuit de l’Egara. Dos esportistes d’altíssim nivell i prou coneguts, però que també són, per dir-ho d’una manera, tants i tants altres esportistes que sent com ells mai arribaran a ser protagonistes de res. Amb la Saskia i el Willy, però, sempre s’hi podran veure reflectits. Perquè són el meu hockey, el seu hockey. Exemples definitius de tot el bé que ha fet a l’esport la gent normal.
No vull semblar un avi parlant de la guerra civil però, per començar, tiraré el temps enrere. Quan era adolescent vaig tenir la sort de formar part d’equips amb jugadors d’una qualitat extrema. Jugant de lliure -ara una empenta, ara un xut amunt- vaig gaudir abans que el món sencer de la màgia d’Edu Arbós, de la potència de David Alegre, del lideratge moral de Santi Freixa, o de la finta mortal de Victor Sojo. Va ser un plaer jugar al seu costat, i poder guanyar tants títols gràcies al seu hockey. Però personalment encara em satisfeia més el fet de poder compartir amb molts altres companys la necessària tasca de protegir el grup de les adversitats.
Tot l’esforç era poc, per tal que les estrelles arribessin a poder brillar i decidir. La rialla de l’escolanet que acompanya el bisbe, la joia del guionista quan la seva idea esdevé Òscar al millor film, el fer l’ullet de Michelle Obama en la jura del nou messies universal. D’aquest tipus de companys no en podria pas fer una llista, perquè no acabaria mai. Són gent que va deixar l’esport o que, sense canviar ni una mica el seu tarannà, han arribat a l’elit. D’aquests últims destacaria el meu amic Andreu Enrich, inseparable company d’habitació voltant per tot arreu i avui excel·lent migcampista del primer equip de l’Atlètic. Us explico totes aquestes batalletes perquè aquest cap de setmana dos moments m’han omplert d’especial satisfacció.
Com sabreu, al club hem organitzat l’Estatal de sala de noies. Ha estat un gran campionat, molt emocionant i intens en tot moment; un torneig que he seguit amb atenció. M’agrada el hockey sala, una modalitat on el més tonto pot fer rellotges, que diria el bo de Siso Ventalló. Com sempre, perquè això no canviarà mai, els aficionats parlaven d’unes determinades jugadores. Acostumen a ser les que fan més gols o més genialitats, les que brillen, com dèiem. Però jo, per aquelles coses que qui ho té de petit ja no ho deixa, em vaig fixar en ella des del principi.
Estic a terra, concentració de cirurgià, mentalitat d’acer després d’una errada, ni un retret a cap companya. Esforç i més esforç pel bé de l’equip. Esportivitat i humanitat fins i tot en una semifinal en la que el seu equip perdia i havia d’aturar constantment aquest volcà sempre en ebullició que es diu Raquel Huertas. Ho vaig llegir en la fotocòpia d’una acta que ens van donar a la premsa: Saskia Muller. Em vaig quedar amb el seu nom i, com a membre de l’organització, la vaig votar per a millor jugadora del torneig. Ho vaig fer com en un gest instintiu en direcció als meus records, al meu hockey, com a homenatge a tots els grans actors secundaris que té l’elit de l’esport. Diuen que som el què hem estat. I és evident, Saskia Muller és el meu hockey, el que sempre he entès com el meu esport.
Avui he celebrat que molts entrenadors i membres de l’organització compartissin la mateixa idea. També es pot ser el millor sent com Saskia Muller. Per això l’esport és del millor que hi ha a aquesta terra, per això sempre pot ser un exemple de grandesa fins i tot en la nimietat més severa. He fet d’speaker en l’entrega de premis i abans de dir el seu nom com a millor jugadora del torneig l’he buscada entre els aficionats, per veure la seva reacció. No s’ho creia. Segurament perquè entre el públic deu haver sentit parlar, només, d’un determinat tipus de jugadora: de les que fan més gols, més genialitats, de les que brillen, com dèiem.
Però el diumenge encara m’havia de donar una altra alegria: el gol cent de Willy Schickendantz a la DHA. No l’he vist en directe perquè estava treballant al pavelló, i m’ha sabut greu. M’han explicat que ha estat el primer del partit contra l’Atlético i que l’ha fet com ell els fa. Bola dins l’àrea, contundència en la rematada, i camí obert pels de ratllat. També m’han dit que li ha dedicat al Xavi Àvila, preparador físic del Divi. El seu ego és tan petit que un moment com aquest l’ha volgut compartir amb un altre actor secundari, dels que, aquests sí, mai surten als titulars dels diaris.
El vaig conèixer el dia que va arribar al club. Arribava amb la difícil missió de substituir Nandy Zylberberg i al principi va patir molt perquè es va lesionar i no va poder estar amb l’equip fins ben entrada la temporada. Vaig trucar el Pere Arch: “Em sembla que l’hem encertada, Poche. Té un penal increïble, és treballador com pocs i, a més, sembla un jugador dels que fa equip, un paio com Déu mana”. El Pere, que té molta vista per a aquestes coses, es va quedar curt. Schickendantz es va fer un home de club amb un no-res, i en poc temps va passar de ser “el nou argentí” al “Willy” que la canalla ratllada s’estima amb bojeria. Entremig, tenacitat i treball assumint la responsabilitat de defensar la camisa del club que li ha permès jugar en l’elit definitiva. Potser pocs ho saben, però l’any passat volia tornar al seu país i es va quedar principalment pel deure moral d’ajudar l’equip a tornar guanyar títols importants.
I amb aquesta camisa, amb la de l’Egara, avui ha fet cent gols a la DHA. Una xifra a l’abast de molt pocs, però que no l’han canviat ni una mica. Segueix sent el mateix que quan venia el Taburiente, el guanyàvem per 6 a 3 i ell ens clavava les tres barraques. Un amable rinxolat argentí que juga amb Itàlia perquè el seu combinat no el cridava i volia disputar les competicions de seleccions. Un apassionat d’aquest esport que s’hi va posar de gran però que amb la dedicació del qui sempre vol millorar ha arribat a ser clau en un equip tan potent com aquest Club Egara.
Al final n’ha fet dos; el segon de penal, la seva gran arma. I jo he fet amb ell el gest de celebració tancant el puny. Perquè Schickendantz, com Muller, també és dels meus. Els dos han arribat a l’elit i els dos, avui, han tingut el reconeixement de la gent. Ho celebro enormement, perquè demà, per un dia, la gent parlarà del meu hockey. De Muller i de Schickendantz. La onze del Júnior i el divuit de l’Egara. Dos esportistes d’altíssim nivell i prou coneguts, però que també són, per dir-ho d’una manera, tants i tants altres esportistes que sent com ells mai arribaran a ser protagonistes de res. Amb la Saskia i el Willy, però, sempre s’hi podran veure reflectits. Perquè són el meu hockey, el seu hockey. Exemples definitius de tot el bé que ha fet a l’esport la gent normal.
Fotos: Ramon Gibert i EHL
Wiiiiiily! Wiiiiiily! Que gran el paio!
ResponEliminaMuchas Gracias, a ti por tus palabras.
ResponEliminaAl equipo, ellos lo saben, que son los que hacen el 95% de las cosas para que yo termine metiendo la bola dentro.
A toda la gente del Club que me hace sentir como un rayado mas.
Y logicamente a la gente de mi querido Taburiente, donde marque muchos de esos 100 goles.
Hay gente que pasa por el mundo sin dejar ni siquiera una señal, y otros que por su esfuerzo, dedicaciòn y amor por lo que hacen, dejan un surco que no premite que los olvidemos.
ResponEliminaEstoy muy orgulloso de vos Willy, Sos un grande!!
Eres muy grande compañero!!!!
ResponEliminaFelicidades y peinate por favor!!!