“I així...” (34)

Per Pere Ejarque


“¿Aquell? Res: prenen les decisions per ell i, a més, ni s’assabenta de quines”. M’ho va dir a la Font Trobada, satisfets de salsitxa i de cervesa, un vespre d’estiu dels que esperes quan és vespre d’hivern, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.

El meu company i jo havíem quedat perquè ni l’un ni l’altre teníem més amics. Cita, doncs, agradabilíssima i sense cap mena de perill: a l’hora del te a la Plaça Vella. Des d’allà, vam caminar Font Vella amunt fins al Passeig, després Passeig avall trencant per Cardaire, Sant Pere, Font Trobada, Gavatxons –on vam dir que, més tard, faríem parada a Casa Vallès– i de nou Plaça Vella. Vam asseure’ns una bona estona en un banc, al costat d’un home massa vell que potser ni respirava. El meu company va treure una bossa de blat de moro torrat i vam anar-la buidant mentre arreglàvem el món que ens havia tocat de viure. Quan, finalment, vam haver entès que l’esfondrament era general i que no teníem per què ser nosaltres els qui suréssim, vam acordar d’ofegar-nos entre panets de Viena.

Fora ja de la casa de la felicitat, a la Font Trobada, després de dues cerveles, una hamburguesa amb formatge i tres cerveses d’origen suposadament bavarès, el meu company, que m’havia estat bombardejant amb tot de dades sobre el cataclisme del nostre club, em digué d’un dels seus màxims responsables: “¿Aquell? Res: prenen les decisions per ell i, a més, ni s’assabenta de quines”. Entre dos quarts de tres i les dugues trenta, asseguts al pedrís que encercla el brollador, el meu company havia tornat a convidar un dels seus mussols al meu quarto.

De primer em vaig alarmar. ¿Com podia ser que, justament un dels decididors, permetés a algú altre de prendre les decisions en el seu lloc? El meu company encengué una cigarreta i me n’oferí una altra que vaig guardar-me a la butxaca de la camisa. Amb la seva confessió, em va semblar que s’havia tret un pes de sobre. Ell va fumar en silenci i, després d’haver pipat amb parsimònia, callà llargament. Cada vegada s’assemblava més a l’home massa vell que potser ni respirava que cinc quarts abans havíem trobat en un banc de la Plaça Vella.

Entre dos quarts de tres i les dugues trenta, amb el meu company en estat de catatonia, vaig posar-me a rumiar en la frase que, de primer, tant m’havia alarmat. Vaig pensar que era evident que els decididors tenen una feina molesta. Prendre decisions sembla difícil: sempre n’hi haurà que et diran que has fet molt bé i d’altres, els més, no et diran res. En la major part dels casos, a sobre, deus haver de justificar-te. I, malgrat que puc entendre que alguns els agradi de sortir a la foto, potser és molt millor que decideixin per tu. La tasca d’aquesta categoria de decididors, en aquest cas, es redueix a la foto, a anar als llocs i a posar bona cara. La resta, ja hi ha algú que ho fa. I si, per últim, tu ets un decididor d’aquesta mena i el que realment ha decidit no et diu la decisió que has pres, encara quedes més bé a la foto. En el fons, doncs, ¿no tindria jo com a heroi el decididor del club que ni decideix ni s’assabenta de la decisió?

Entre dos quarts de tres i les dugues trenta el meu company no donava senyals de vida. Em vaig alçar i vaig caminar cap a la Plaça Vella. Per davant de la Casa Vallès vaig veure tot de persones amb el rostre de la cobejada felicitat. A Cal Turull una senyora comprava les ulleres de xocolata reglamentàries mentre la dependenta feia la cara de lluç també reglamentària. Vaig arribar a la Plaça i vaig dirigir-me cap al banc on encara hi havia l’home massa vell que, ara ja segur, havia optat per no respirar. M’hi vaig asseure al costat. Inexplicablement, el decididor del qual m’havia parlat el meu company i sobre el que havia estat rumiant va acostar-se’m. Em va pinçar la cigarreta de la butxaca de la camisa i, posant-me-la a la boca, me la va encendre i es va allunyar. Mentre pipava el seguia amb la mirada i, just quan va passar per davant de Ca La Cistellera, vaig experimentant una sensació d’allunyament. La cigarreta, ja consumida, em va caure dels llavis. El món, per moments, se n’anava. Sense fer cap gest, vaig deixar-me endur per aquell estat de plena gregarietat. Potser ja mai més em mouria d’aquell banc, ni tornaria a fumar cap cigarreta, ni...

I així...