21/9/09

“I així...” (35)



Per Pere Ejarque


“L’havia amagada a consciència, però, desgraciadament, la vaig veure”. M’ho va dir el tercer dijous d’entrenament, a mig camí del camp tres que tampoc no ens pertocava, amb el cap cot i les espatlles encongides, entre dos quarts de tres i les dugues trenta. El meu company i jo havíem passat un estiu xiroi. Havíem anat plegats de vacances, a Torrevella. Havíem passat uns dies que gairebé ja no recordàvem, prop de la Torre del Moro, mirant d’oblidar-nos de tot i, fonamentalment, de nosaltres mateixos. Els vespres torrevellencs, d’aire salaet i sabor d’arengada, ens traslladaren a una existència de mínims, insignificant, de xiuxiueig. Ah, les converses sense sentit! Ah, les frases sense predicat! Ah, les paraules amb manca de síl·labes! Una felicitat incontestable. Cada hora, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.


L’estiu, però, va acabar. I de mica en mica va anar anar-se imposant la inevitable entrada a la gola del llop: el retorn a la feina, les anècdotes falses, les fotografies poca-soltes, els enemics que havien sobreviscut... i el hockey. Així, i també de forma inercial, la primera setmana de setembre, vam retrobar-nos tota una colla que feia anys que jugàvem junts i, sense gaire explicacions, vam tornar a entrenar. A mi, però, em resultava molt estrany que el meu company continués a l’equip. Recordava perfectament que al final de la campanya anterior havia jurat davant de tot el santoral que no tornaria mai més a agafar un stick de hockey. Fins i tot recordava que en un dels vespres a la Torre del Moro ho havia reiterat. Sí, fou justament un dijous d’agost en què vam imaginar la comitiva sarraïna fugint, segles abans, de l’escomesa de Jaume El Just. Tot de bàrbars cristians empenyent sud enllà els cultes musulmans. El meu company em digué: “Jo fujo del hockey tal i com els fills de Muhàmmad fugiren de la creu”. Després, del tot ebri, s’adormí.


Sigui com vulgui, el meu company i jo caminàvem cap al camp tres, tot i que a última hora ens havien advertit que aquell dijous tampoc no ens pertocava. Amb aquell ja eren tres els entrenaments que dúiem i ja podíem concloure que la pràctica esportiva és la millor medicina contra el benestar. El primer dia havíem anat a córrer: la ruta havia de ser la famosa volta llarga, que consistia en, sortint del club, passar per l’Argemí, després pel pavelló de Matadepera, abastar el segon pont, seguir en direcció a Can Prat, agafar el quart trencall per prendre Font de la Tartrana, desviar-nos per Cals Amat, fer direcció a la Bolera, vorejar les Aigües de Matadepera i travessar Verge de Montserrat per tornar al Club. El segon dia l’havíem dedicat a saltar-nos-el. És a dir, després del primer entrenament, ja que per pega no va ploure ni pedregar, tothom vam utilitzar el subterfugi enrojolador per no acostar-nos a dos quilòmetres de l’Entitat. El tercer, just aquell dijous, teníem tècnic. I l’absurda il·lusió de tornar a conrear amb l’stick féu que entre dos quarts de tres i les dugues trenta una dotzena de components de la plantilla féssim cap al Fitness.


Teníem assignat el camp tres, promesa la gespa molla, i encarregades les pilotes noves de trinca i les armilles fluorescents per fer dos equips per al partidet. Evidentment, quan vam entrar al Club ens van advertir que el camp ja estava ocupat, que les pilotes no havien arribat i que d’armilles només n’hi havia dues. Però, malgrat tot, com seguint l’instint de l’elefant que sap que ha de traspassar a l’altre món, tota la colla caminàvem en direcció al camp Cesc Llongueras. Fou llavors quan vaig aprofitar per preguntar al meu company què havia passat perquè tornés a apuntar-se al nostre equip. Visiblement apesarat, balbucejà que per treure’s el hockey del cap al final de la temporada passada havia amagat la camisa en el calaix que mai no obre. Segons em digué “L’havia amagada a consciència, però, desgraciadament, la vaig veure”. Ell tan sols buscava les ulleres de la piscina, però una vegada feta la troballa de la camisa, em digué que tot es precipità. Després de dir-li que les tenia jo, les seves ulleres, vam donar-nos el condol corresponent.


I així...

DUES DECISIONS ARBITRALS INCORRECTES ENS IMPEDEIXEN RETENIR EL TÍTOL CATALÀ




No ha estat possible. Després de guanyar clarament al Barcelona a semifinals, el nostre Divi ha perdut avui la final del Campionat de Catalunya a les acaballes del partit. Tot plegat, en un partit amb dues parts clarament per cada equip. L'Atlètic ha estat tan superior a la primera part, com ho ha estat l'Egara en el segon temps. Els gols d'oportunisme de Pere Castelló i Xavi Lloveras han portat la igualada fins als últims minuts. Allí, dues decisions injustes del veterà arbitre Rafa Ruiz han decidit la final.


Quan l'Egara més buscava el triomf, ha disposat de diversos penals. En un d'ells, l'Atlètic provoca una falta que hauria d'haver estat penal de nou. Ruiz ho ha obviat i Pepe Romeu ha fet, a posteriori, infracció de peus. Els visitants han muntat una contra molt ràpida que ha acabat en un penal amb el que Xavi Ribas feia l'1 a 2. Mancaven pocs segons, però l'Egara no s'ha rendit i ha forçat un altre penal, aquest ja amb el temps acabat. L'ha llançat Pepe Romeu i Pol Amat ha rematat en l'aire, en un cop que permet el reglament actual, el rebot de Pol Garcia-Gascón. Ruiz, de nou protagonista contra els interessos ratllats, ha assenyalat un nou penal tot anul·lant el gol legal. En l'últim intent el porter visitant ha enviat perfectament a córner el tret de Romeu, evitant una prórroga que hagués estat el més just.


I així, l'Egara no ha estat capaç de renovar el títol, en un partit amb una primera part molt grissa i per oblidar, però amb un segon temps que convida a l'esperança, a creure en aquest jove grup, de cara a l'imminent inici de la Lliga. Supporters hi serem per seguir animant als nostres!


FORÇA EGARA! FORÇA DIVI RATLLAT!

18/9/09

TORNA EL HOCKEY... I HEM DE DEFENSAR EL TÍTOL CATALÀ!!



Com el col·le, com les feines de tots, com els embussos de tràfic, ara que ja és setembre... TORNA EL HOCKEY! De fet, els nostres equips ja fa dies que preparen la temporada a consciència i ja han jugat diversos partits, la majoria amistosos i algún que altre ja oficial. I és que ja és en dansa el Campionat de Catalunya que enguany torna a obrir el curs esportiu tant en masculí com en femení. El Divi ja és a semis en la defensa del Català, les noies comencen una lligueta classificatòria, i el 35 buscarà la millor posició possible del 5è al 8è després de donar la campanada i eliminar al CD Terrassa en l'any del centenari dels vermells.

Així doncs, ja ho tenim aquí! Torna a arrencar el hockey de veritat i Supporters Ratllats, com sempre, ho vol viure ben a prop teu i al costat dels nostres jugadors i jugadores. Hi ha molts canvis en tots els equips, però nosaltres seguirem estant al peu del canó per defensar l'orgull de l'Egara i animar a tots aquells que, diumenge rere diumenge, es vesteixen amb la ratllada per portar l'escut del club el més amunt possible. I aquest finde tenim moltes cites, ja. La més important la doble jornada on es resoldrà el Campionat de Catalunya de DH Masculí, on l'Egara defensa regnat. Veieu-les i veniu-hi a animar els nostres!

UN ANY MÉS, COM SEMPRE I PER SEMPRE:
VISCA SUPPORTERS I VISCA EL CLUB EGARA!!
__________________

Dissabte, Pla del Bon Aire, semis del Català:

POLO - ATHC, 13.30 hores.
EGARA - BARÇA, 15.30 hores.

El 35 juga a Can Salas contra el Vallès (15.30)
per una plaça al partit del 5è i 6è.


Diumenge, Sant Cugat del Vallès, 1a jornada Català Femení:

JUNIOR FC - EGARA, 12.30 hores


Diumenge, Pla del Bon Aire, final i 3er i 4art Català Masculí:

Partit pel bronze, 10.15 hores
FINAL DEL CAMPIONAT DE CATALUNYA, 12 hores

21/7/09

“I així...” (34)




Per Pere Ejarque


“¿Aquell? Res: prenen les decisions per ell i, a més, ni s’assabenta de quines”. M’ho va dir a la Font Trobada, satisfets de salsitxa i de cervesa, un vespre d’estiu dels que esperes quan és vespre d’hivern, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.

El meu company i jo havíem quedat perquè ni l’un ni l’altre teníem més amics. Cita, doncs, agradabilíssima i sense cap mena de perill: a l’hora del te a la Plaça Vella. Des d’allà, vam caminar Font Vella amunt fins al Passeig, després Passeig avall trencant per Cardaire, Sant Pere, Font Trobada, Gavatxons –on vam dir que, més tard, faríem parada a Casa Vallès– i de nou Plaça Vella. Vam asseure’ns una bona estona en un banc, al costat d’un home massa vell que potser ni respirava. El meu company va treure una bossa de blat de moro torrat i vam anar-la buidant mentre arreglàvem el món que ens havia tocat de viure. Quan, finalment, vam haver entès que l’esfondrament era general i que no teníem per què ser nosaltres els qui suréssim, vam acordar d’ofegar-nos entre panets de Viena.

Fora ja de la casa de la felicitat, a la Font Trobada, després de dues cerveles, una hamburguesa amb formatge i tres cerveses d’origen suposadament bavarès, el meu company, que m’havia estat bombardejant amb tot de dades sobre el cataclisme del nostre club, em digué d’un dels seus màxims responsables: “¿Aquell? Res: prenen les decisions per ell i, a més, ni s’assabenta de quines”. Entre dos quarts de tres i les dugues trenta, asseguts al pedrís que encercla el brollador, el meu company havia tornat a convidar un dels seus mussols al meu quarto.

De primer em vaig alarmar. ¿Com podia ser que, justament un dels decididors, permetés a algú altre de prendre les decisions en el seu lloc? El meu company encengué una cigarreta i me n’oferí una altra que vaig guardar-me a la butxaca de la camisa. Amb la seva confessió, em va semblar que s’havia tret un pes de sobre. Ell va fumar en silenci i, després d’haver pipat amb parsimònia, callà llargament. Cada vegada s’assemblava més a l’home massa vell que potser ni respirava que cinc quarts abans havíem trobat en un banc de la Plaça Vella.

Entre dos quarts de tres i les dugues trenta, amb el meu company en estat de catatonia, vaig posar-me a rumiar en la frase que, de primer, tant m’havia alarmat. Vaig pensar que era evident que els decididors tenen una feina molesta. Prendre decisions sembla difícil: sempre n’hi haurà que et diran que has fet molt bé i d’altres, els més, no et diran res. En la major part dels casos, a sobre, deus haver de justificar-te. I, malgrat que puc entendre que alguns els agradi de sortir a la foto, potser és molt millor que decideixin per tu. La tasca d’aquesta categoria de decididors, en aquest cas, es redueix a la foto, a anar als llocs i a posar bona cara. La resta, ja hi ha algú que ho fa. I si, per últim, tu ets un decididor d’aquesta mena i el que realment ha decidit no et diu la decisió que has pres, encara quedes més bé a la foto. En el fons, doncs, ¿no tindria jo com a heroi el decididor del club que ni decideix ni s’assabenta de la decisió?

Entre dos quarts de tres i les dugues trenta el meu company no donava senyals de vida. Em vaig alçar i vaig caminar cap a la Plaça Vella. Per davant de la Casa Vallès vaig veure tot de persones amb el rostre de la cobejada felicitat. A Cal Turull una senyora comprava les ulleres de xocolata reglamentàries mentre la dependenta feia la cara de lluç també reglamentària. Vaig arribar a la Plaça i vaig dirigir-me cap al banc on encara hi havia l’home massa vell que, ara ja segur, havia optat per no respirar. M’hi vaig asseure al costat. Inexplicablement, el decididor del qual m’havia parlat el meu company i sobre el que havia estat rumiant va acostar-se’m. Em va pinçar la cigarreta de la butxaca de la camisa i, posant-me-la a la boca, me la va encendre i es va allunyar. Mentre pipava el seguia amb la mirada i, just quan va passar per davant de Ca La Cistellera, vaig experimentant una sensació d’allunyament. La cigarreta, ja consumida, em va caure dels llavis. El món, per moments, se n’anava. Sense fer cap gest, vaig deixar-me endur per aquell estat de plena gregarietat. Potser ja mai més em mouria d’aquell banc, ni tornaria a fumar cap cigarreta, ni...

I així...

20/5/09

DEU ANYS D'UN ASCENS HISTÒRIC!



FELICITATS A TOTS ELS QUE HO VAN FER POSSIBLE!




29/4/09

Els campions de "l'altre hockey"

per Marc Lloveras


La tarda del dissabte va ser d'aquelles que no podré oblidar mai. Si personalment m'hagués de marcar dates importants en el calendari de les coses que sempre vull recordar el dia 25/05/09 és una d'elles. El dia que l'EHC golejava a l'Obradis Valencia i es proclamava campió de primera divisió grup IV. L'equip revalidava el títol aconseguit l'any anterior com a Egara 1935 i sumava el 3r en 4 anys.

He tingut la gran sort de formar part d'aquest gran equip durant el cicle que crec, més l'ha caracteritzat. Desde que al setembre del 2004 el Keco i el Koldo van agafar les regnes d'aquest equip les coses han donat moltes voltes: desde el classic 4-3-3 de tota la vida, passant pel 5-5 pakistaní i acabant amb "overloads", "full-press" i "blitz"més moders del hockey actual. Canvis i innovacions que han donat els seus fruits: 3 títols Catalans, i 1 d'Estatal, que esperem que es pugui reconquistar el proper cap de setmana a Ourense.

Hi ha dos persones en aquest equip que disabte van anunciar que penjaven l'estic després de molts anys rondant pels camps de hockey. El que més il·lusió em fa és haver pogut compartir aquests anys amb ells, i que es poguessin despedir en aquest partit que comentavem, a casa, davant els seus, i de la manera més maca, marcant un gol cada un. Parlo del Koldo Corbera i del Miqui Herreros. Per mi i pel meu hockey els dos han sigut molt importants: el primer va ser entrenador meu quan jo era Cadet (vem guanyar un campionat d'Espanya!!) i tota aquesta última època a primera; i el segon era el meu referent quan jo anava a veure el primer equip de l'Egara, com que jo jugava a la mateixa posició que ell sempre em fixava en com ho feia, i qui ho havia de dir, acabaria jugant al seu costat i fent-li l'últim relleu al camp per despedir-lo com s'ho mereix. Als dos, moltíssimes gràcies per tot!!











22/4/09

VOLEM REMUNTAR... PERQUÈ VOLEM AQUESTA LLIGA!


AQUEST CAP DE SETMANA... TOTS A PEDRALBES!

Dissabte (i si hi ha tercer partit, també el diumenge) al migdia,
invasió ratllada a Barcelona.

Ens hi va la lliga... i la volem! Força Egara, endavant Supporters!


16/4/09

DISPOSITIU ESPECIAL DE SUPPORTERS RATLLATS PEL PRIMER PARTIT DE SEMIFINALS DEL PLAY-OFF'08-09


Amics i amigues supporters a ratlles,



voldríem aprofitar el nostre blog per explicar-vos el dispositiu especial que hem preparat a Supporters Ratllats per tal de poder donar el màxim suport i animació al nostre Divi en el vital partit de semifinals del play-off de lliga contra el Polo aquest diumenge. Per tant, volem fer-vos saber que:



1. la "Grada Jove" se situarà a la part baixa de la tribuna del camp número 1 del Pla del Bon Aire,a la part dreta mirant-ho des de la gespa, exactament en la mateixa posició que va ocupar SR17 en el darrer gran esdeveniment internacional al Club Egara: el KO16 de l'EHL de la temporada passada.



2. aquesta zona estarà senyalitzada i delimitada, però malgrat aquest fet, reclamem un esforç a tota l'afició perquè sigui quina sigui la situació a la graderia de tots els aficionats ratllats, en tot moment estiguem animant a l'equip.



3. la concentració de supporters grans i petits queda fixada per les 12 hores, aproximadament a la mitja part del partit del Femení, a la zona infantil just al costat de la pista de tennis artificial.



4. Supporters Ratllats no regalarà més bufandes ni material d'animació, així que us demanem a tots que vingueu amb tot el material blanc-i-blau que tingueu a casa. Considerem que la iniciativa personal en aquest sentit ha de primar per sobre de l'esforç d'un col·lectiu prou responsabilitzat en organitzar altres accions.



i 5. no poden marxar amb la victòria! El Polo és diumenge el nostre rival i junts, equip i afició, hem d'aconseguir ser nosaltres els qui ens avancem en l'eliminatòria. No podem defallir en cap moment. Hem de guanyar i guanyarem. Volem aquesta lliga i l'aconseguirem entre tots! Força Divi!



SEMPRE SUPPORTERS, SEMPRE CLUB EGARA!

DIUMENGE ENS COMENCEM A JUGAR LA LLIGA... NO HI POTS FALTAR!!!



SUPPORTERS EN GUÀRDIA! TOTHOM DE RATLLAT!

FORÇA EGARA AL PLAY-OFF... QUE NO PASSARAN!

14/4/09

"I AIXÍ..." (33)

Per Pere Ejarque

“Aquí, sens dubte, tots som guanyadors”. M’ho va dir durant la festa de la derrota, amb la copa que no havia pagat a la mà, estrafent l’obligatori personatge amb el tauló, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.

El meu company i jo érem a la festa que, anualment, commemora les derrotes compartides. Se’n diu la festa de la derrota. I és una de les festes més sentides per tots nosaltres, ja que, les coses com siguin, molts sumem més fracassos que èxits. L’esdeveniment, doncs, és multitudinari. I a cada any que passa, més multitudinari. Feliçment, l’episodi que relato gaudia, també, del favor de la família ratllada.
Així, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, set-centes persones omplíem el pavelló de la graderia impossible. Una barra llarguíssima, que anava de banda a banda de la instal·lació, n’era l’element definitori. Al darrere de la barra, en uns taulons que improvisadament feien de prestatge, s’hi arrengleraven els licors de la felicitat autèntica. La legió de cambrers –en realitat enginyers, sociòlegs, físics, metges, filòsofs, tots originaris de l’Amèrica del Sud– formaven l’última guarnició entre els derrotats àvids de felicitat i les ampolles que la proporcionaven. La barra era, sí, llarguíssima. Però, com sempre, la batalla principal es lliurava per a la consecució dels tiquets: una garita minúscula, al costat dels serveis, amb un jove mut com a dispensador i contínuament sense canvi, era l’únic punt en què es podien aconseguir els bitllets per a la felicitat autèntica. I la cua que s’hi feia, més llarguíssima que la barra llarguíssima, ens recordava eficaçment el leitmotiv de la festa.

A la pista, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, al mateix temps que el caos senyorejava i anava en augment, ja s’havien format les primeres capelletes. De primer, els grups de perdedors s’organitzaren generacionalment. Minuts més tard, els perdedors de les capelletes generacionals van començar a recordar que, entre ells, hi havia aquell odi inveterat que els havia allunyat indefectiblement i que havia provocat que es deixessin de veure. I com que l’odi no segueix cap principi de conservació, sinó que només se’l pot distreure, les agrupacions de coetanis van començar el procés de la disgregació. Arran d’aquest procés, les capelletes es reorganitzaren per afinitats: els del túnel de la mort que s’abracen a última hora, els ressentits, els dolents, els estripadors incansables... Colletes de tres a cinc persones, totes ordint conxorxes de pa sucat amb oli, que oferien un quadre esplèndid de la vitalitat del club. Sí senyor: el pavelló de la graderia impossible feia goig.

Una d’aquestes alegres capelletes la formàvem, fatalment, el meu company, el senyor de la farmaciola carabassa i jo. Una capelleta, sí, d’afinitats. I fou llavors quan el meu company em xiuxiuejà: “Aquí, sens dubte, tots som guanyadors”. Certament, la seva frase em va ajudar amb el whisky adulterat que feia vint-i-cinc minuts que tenia al got de plàstic. Tots guanyadors? No ens trobàvem en una festa de perdedors? Jo ja sabia que el meu company tenia la destresa de la tergiversació. És a dir: deformava la realitat de la manera que li convenia. Ara bé: provar de transformar la festa de la derrota en una festa de guanyadors potser era massa. Només potser, però. Perquè... Què hi havia de més guanyador que la celebració d’una festa? Quina diferència hi havia, entre les festes dels guanyadors i la nostra festassa? Eren, potser, més festa, les festes de la victòria?


Per una vegada, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, estava d’acord amb el meu company. De fet, jo no podia suportar les festes dels guanyadors-guanyadors i, definitivament, preferia la nostra. Ja convençut, i robant la copa del senyor de la farmaciola carabassa i emulant l’entrenador dels nens, vaig enfilar-me al punt més alt del pavelló. Des d’una talaia privilegiada vaig rabejar-me amb el carnaval als meus peus i, just en aquell instant, vaig entendre el meu company com mai fins llavors l’havia entès. Quin espectacle: capelletes per afinitats ordint conxorxes, cua infinita a la garita dels tiquets, la barra llarguíssima... La festa dels perdedors s’assemblava molt a la vida. I era, també, la meva.

I així...

ADÉU A EUROPA AL KO8 DAVANT L'UHLENHORSTER... PERÒ L'ANY QUE VE TORNAREM A INTENTAR-HO!


GRÀCIES PER L'ESFORÇ, NOIS!
EQUIP I AFICIÓ, JUNTS, ARA A PER LA LLIGA!

30/3/09

EXITÀS DE FESTA PELS 4 ANYS!!

Des de la directiva de Supporters Ratllats - SR17 volem agraïr a tota la gent que va venir a la festa de celebració del nostre quart aniversari, el qual tambè és vostre ja que sou tots qui formeu SR17 i feu que la continuitat sigui possible. Moltíssimes gràcies!!

Passades les campanades que feien canviar de dia el Bluff ja era ple. Tothom conversava am tothom, la companyia era grata i l'ambient de gran festa. Més endavant el Molina del Vallès va fer la seva aparició estel·lar per fer el sorteig de material cedit pels jugadors dels primers equips de la casa, als quals hem d'agraïr sincerament les seves aportacions (mil gràcies Carrera i Clapés; Edi; Paki; Ramon i David Alegre; Quico; i Glòria). Un cop repartits els regals era el torn pels esperats premis jugador i jugadora SR17 de l'any: David Alegre i Anna Lloveras eren els successors de Pere Arch i Anna Comerma, i s'enduien l'estick que els acredita com a guanyadors.

La festa es va allargar fins a altes hores la matinada. Moltes gràcies a tots de nou i esperem seguir gaudint de la vostra presència als pròxims esdeveniments!! Com sempre, ens veiem a la grada!!



ambientàs al bluff



el Molina del Vallès apareix en escena



sorteig de material esportiu cedit pels jugadors




entrega dels premis SR17



jugador i jugadora SR17 de l'any

25/3/09

I DIVENDRES...FESTA DEL NOSTRE 4t ANIVERSARI!!


Benvolguts companys,

Ja tenim quatre anyets. I què millor per celebrar-ho que reunir-nos tots plegats. Aquest any hem triat el Bluff (Prat de la Riba 24, a Terrassa). Allò serà, com sempre, una gran festa, la més esperada de l'afició ratllada.

Aquest any, com ja és costum, farem entrega dels premis Jugadors i Jugadora Supporter 2009. I com no, tenim regals i més regals per repartir. Fundes, sticks, roba, etc. Tot gentilesa dels nostres jugadors i jugadores.

A més, i com a primícia, aquest any el show, que començarà prop de la 1.30 (quan ja portem una estona de festa), estarà presentat per una personalitat emblemàtica del nostre país. No podem dir més.

Ja sabeu que heu de fer. Comprar la vostra entrada i presentar-vos divendres a partir de les 23.30 al Bluff.

No hi faltis supporter, que és la nostra festa!

24/3/09

NO ET QUEDIS SENSE LA TEVA DESSUADORA DE SUPPORTERS RATLLATS!!!

Ja has vist la nova dessuadora de Supporters Ratllats??!! No et quedis sense la peça de roba més supporter del moment. Compra-la per tu i per als teus des de només 35 euros! És d'un sol color, el blau, amb tots els detalls blancs, per fer els colors del nostre estimat Egara.


Tens totes les talles a la teva disponibilitat:

NENS: 4, 6, 8, 10 i 12 anys.
ADULTS: XS, S, M, L, XL, XXL


I dues opcions per fer-ne la teva comanda:

- amb el logo del nostre patrocinador Monyat al darrere: 35 euros.
- sense el logo de Monyat: 40 euros.



Pots fer la teva comanda a través del correu electrònic, detallant les talles i el preu que vols pagar-ne (35 o 40 €) a supportersratllats@gmail.com. O bé per telèfon als següents capos de la màfia supporter: Mitas Sanromà (649.218.261) o Marc Lloveras (618.616.260).



Si no saps exactament quina talla vols... AQUEST DIUMENGE AL LLARG DEL MATÍ PODRÀS PROVAR-TE TOTES LES TALLES DE MOSTRA A LA PARADA QUE SR17 TINDRÀ A LA TERRASSA DEL XALET DEL CLUB.

VINE I ENCARREGA LA TEVA DESSUADORA SUPPORTER!

Una peça de roba única per mostrar els teus colors i per portar-la en tots els partits que vulguis d'aquest emocionant final de temporada!

SEMPRE SUPPORTERS, SEMPRE CLUB EGARA!

12/3/09

LA HISTÒRIA DE LA JÚLIA FERNÁNDEZ: DE CERCS A TERRASSA, PER L'AMOR AL HOCKEY


Fa uns dies, el web oficial de la Secció de Hockey (www.egara.es/hockeynews) es feia ressò d'una història tan curiosa com sensacional. Us la aportem a continuació, també amb l'enllaç d'un reportatge fet a Catalunya Ràdio. Visca el hockey, visca tots els qui se l'estimen com la Júlia... I VISCA L'EGARA!!

"HOLA, EM DIC JÚLIA I VULL JUGAR A HOCKEY, VULL JUGAR A L’ESPORT DE POL AMAT”

La nostra història comença un dia d’estiu, amb la temporada acabada i tota l’atenció posada en la disputa dels Jocs Olímpics de Pequín. Joan Comerma, director de la nostra Escola de Hockey i pare de la jugadora olímpica Glòria Comerma, rep una trucada curiosa. “Hola, em dic Júlia Fernández i vull jugar a hockey”. En Joan, sorprès, pregunta l’edat a la seva interlocutora. “Tinc 14 anys, i no he jugat mai, però he vist partits per la tele, i fixant-me en Pol Amat he decidit que vull provar de jugar”. En Joan i la Júlia parlen una bona estona. El nostre director diu que li farà arribar uns llibres de hockey, i la convida a visitar el club amb els seus pares. “Perquè sou d’aquí Terrassa, oi?”. “No, visc a Cercs i els pares encara no en saben res, però jo he volgut trucar-vos per informar-me, vull jugar a hockey, vull jugar a l’esport de Pol Amat”. La sorpresa de Joan Comerma va ser total.

Cercs és un petit poble de la comarca del Berguedà, al nord de Berga, de poc més d’un miler d’habitants... i a uns 90 kilòmetres del Club Egara! Al cap d’uns dies, els pares de la Júlia truquen a Joan Comerma i li expliquen que, efectivament, ells no en sabien res de la voluntat de la seva filla, que estan igual de sorpresos, però que si ella vol jugar es comprometen a portar amunt i avall, cada dia d’entrenament i de partit, la seva filla. Dit i fet. En Joan queda amb ells un dia i la Júlia i els seus pares vénen a visitar el Pla del Bon Aire. La Júlia estava molt emocionada. Es mirava amb delit els nombrosos trofeus aconseguits, les copes exposades, les fotos de la trentena d’olímpics del Club Egara presidint el xalet. Degut a l’extrema calor de l’estiu i a l’impacte dels sentiments, inclús va patir un petit defalliment sense més conseqüències. Van quedar d’acord. La Júlia jugaria a l’Egara a partir de la temporada següent i així faria realitat el seu somni: jugar a hockey, jugar a l’esport de Pol Amat. I ho faria precisament al club del millor jugador del món. Tothom encantat!

I així, des de l’inici de curs, l’Escola de Hockey té una alumna ben especial. Una jugadora que gaudeix d’aquest esport malgrat la distància que ha de fer cada dia per venir a entrenar. Però les dues hores amb cotxe d’anar i tornar de Cercs no són res al costat de la il•lusió per agafar l’estic dilluns, dimecres i dissabte. Aquests són els dies que entrena i té partit l’Infantil Femení grup B; l’equip de la Júlia. Un grup de noies que es mostra molt feliç de tenir una companya com ella, ja que s’ha integrat perfectament al club i a la pràctica del hockey. És divertida, simpàtica, disciplinada i cada dia juga millor.

Tot i així, encara quedava un somni per complir: conèixer Pol Amat i poder tenir una foto amb ell. El passat diumenge dia 8, després del partit de la DHA Club Egara – Krafft Atlético, va ser el moment: la Júlia va poder saludar i parlar amb Pol Amat. El crac ratllat també va fer-se una foto amb ella, després d’haver participat activament en la victòria del líder de la lliga espanyola. Una foto que de ben segur la Júlia guardarà com si es tractés d’un tresor.

És definitiu: el hockey i l’Egara són dos conceptes que junts només poden aportar profit i felicitat a la gent. La Júlia en concret, però també els seus pares i tota la família Fernández - Figueras, en són un gran exemple. Com Pol Amat, el millor del planeta; un crac que fa estimar el hockey inclús a gent que viu a tants kilòmetres de distància d’un club del nostre esport.

L’enhorabona, Júlia! Felicitats, hockey!


________

Podeu escoltar el reportatge de Catalunya Ràdio clicant a l'enllaç que trobareu a continuació i descarregant-ne l'arxiu. "La nena de l'estic" comença al minut 51:25 i acaba al 59:05.

Tot Gira (Catalunya Ràdio, diumenge dia 8 de març): http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/1/0/1236532521201.mp3

2/3/09

"el calaix del temps"

per Marc Lloveras

Seguim amb la secció de fotos antigues per recordar vells temps de l'egarisme.

Avui repassem un dia important per la història del club, i més per la nostra secció de hockey. No eren anys de crisi, o al menys no se'n sentia a parlar tant com ara. El primer equip de la casa no jugava a DHA, i no pas perquè no en fes mèrits, sinó simplement perquè no existía, eren temps de "primera division nacional".

Aquest cop, però, no veureu cap integrant del primer equip d'aquells temps perquè la fotografia que ens han fet arribar (Jan Galí, moltes gràcies!) correspon a un partit entre les escoles de l'Egara i del CDTerrassa per innaugurar el CAMP Nº2!!

Si si, fixeu-vos-hi bé! Un immens aparcament de sorra ocupava les actuals pistes de pàdel i tennis, i un majestuós cobert de bruc feia de tribuna on avui dia hi tenim totes les noves instal·lacions (pavelló, classes d'activitats dirigides, piscina coberta, etc). Probablement si en aquells anys parlessim d'"spinning" o de "pilates" ens titllarien de sonats.

De sonats a SR17 ho som bastant, tot i això la memòria no ens arriba a tant a causa de nostra joventut així que us demanem ajuda per posar noms i cognoms als personatges de la foto (alguns que surten vestits de blanc i vermell són actualment ratllats fins la mèdul·la), i per situar-la històricament en el temps, com a míninm quin any era.



clica a la imatge per veure-la més gran.

Ja ens han arribat diverses fotos d'altres èpoques!! Tens fotos antigues i vols que les publiquem en aquesta secció? escaneja-les i envian's-les en format .jpg a supportersratllats@gmail.com, si vols amb un breu comentari de la imatge, de l'època o del dia exacte en que va ser feta la foto. Les publicarem encantats!!

23/2/09

VINT PARTITS SEGUITS INVICTES!


Amb l'empat a zero a camp del Polo d'aquest diumenge, el Divi ja ha arribat a la màgica xifra de vint partits consecutius sense conèixer la derrota. En total, han estat tres victòries al Campionat de Catalunya, tres més a la Copa del Rei i dues a l'EHL. A la lliga, un total de quatre empats i vuit victòries. Uns números només a l'abast d'un gran equip que, a partir d'ara, haurà de refermar aquest gran estat de forma lluitant pels importants reptes de l'Eurolliga i la lliga espanyola. Un final de temporada ambiciós pel vigent Campió de Catalunya i d'Espanya.


Força Egara, força Divi!