21/9/09

“I així...” (35)



Per Pere Ejarque


“L’havia amagada a consciència, però, desgraciadament, la vaig veure”. M’ho va dir el tercer dijous d’entrenament, a mig camí del camp tres que tampoc no ens pertocava, amb el cap cot i les espatlles encongides, entre dos quarts de tres i les dugues trenta. El meu company i jo havíem passat un estiu xiroi. Havíem anat plegats de vacances, a Torrevella. Havíem passat uns dies que gairebé ja no recordàvem, prop de la Torre del Moro, mirant d’oblidar-nos de tot i, fonamentalment, de nosaltres mateixos. Els vespres torrevellencs, d’aire salaet i sabor d’arengada, ens traslladaren a una existència de mínims, insignificant, de xiuxiueig. Ah, les converses sense sentit! Ah, les frases sense predicat! Ah, les paraules amb manca de síl·labes! Una felicitat incontestable. Cada hora, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.


L’estiu, però, va acabar. I de mica en mica va anar anar-se imposant la inevitable entrada a la gola del llop: el retorn a la feina, les anècdotes falses, les fotografies poca-soltes, els enemics que havien sobreviscut... i el hockey. Així, i també de forma inercial, la primera setmana de setembre, vam retrobar-nos tota una colla que feia anys que jugàvem junts i, sense gaire explicacions, vam tornar a entrenar. A mi, però, em resultava molt estrany que el meu company continués a l’equip. Recordava perfectament que al final de la campanya anterior havia jurat davant de tot el santoral que no tornaria mai més a agafar un stick de hockey. Fins i tot recordava que en un dels vespres a la Torre del Moro ho havia reiterat. Sí, fou justament un dijous d’agost en què vam imaginar la comitiva sarraïna fugint, segles abans, de l’escomesa de Jaume El Just. Tot de bàrbars cristians empenyent sud enllà els cultes musulmans. El meu company em digué: “Jo fujo del hockey tal i com els fills de Muhàmmad fugiren de la creu”. Després, del tot ebri, s’adormí.


Sigui com vulgui, el meu company i jo caminàvem cap al camp tres, tot i que a última hora ens havien advertit que aquell dijous tampoc no ens pertocava. Amb aquell ja eren tres els entrenaments que dúiem i ja podíem concloure que la pràctica esportiva és la millor medicina contra el benestar. El primer dia havíem anat a córrer: la ruta havia de ser la famosa volta llarga, que consistia en, sortint del club, passar per l’Argemí, després pel pavelló de Matadepera, abastar el segon pont, seguir en direcció a Can Prat, agafar el quart trencall per prendre Font de la Tartrana, desviar-nos per Cals Amat, fer direcció a la Bolera, vorejar les Aigües de Matadepera i travessar Verge de Montserrat per tornar al Club. El segon dia l’havíem dedicat a saltar-nos-el. És a dir, després del primer entrenament, ja que per pega no va ploure ni pedregar, tothom vam utilitzar el subterfugi enrojolador per no acostar-nos a dos quilòmetres de l’Entitat. El tercer, just aquell dijous, teníem tècnic. I l’absurda il·lusió de tornar a conrear amb l’stick féu que entre dos quarts de tres i les dugues trenta una dotzena de components de la plantilla féssim cap al Fitness.


Teníem assignat el camp tres, promesa la gespa molla, i encarregades les pilotes noves de trinca i les armilles fluorescents per fer dos equips per al partidet. Evidentment, quan vam entrar al Club ens van advertir que el camp ja estava ocupat, que les pilotes no havien arribat i que d’armilles només n’hi havia dues. Però, malgrat tot, com seguint l’instint de l’elefant que sap que ha de traspassar a l’altre món, tota la colla caminàvem en direcció al camp Cesc Llongueras. Fou llavors quan vaig aprofitar per preguntar al meu company què havia passat perquè tornés a apuntar-se al nostre equip. Visiblement apesarat, balbucejà que per treure’s el hockey del cap al final de la temporada passada havia amagat la camisa en el calaix que mai no obre. Segons em digué “L’havia amagada a consciència, però, desgraciadament, la vaig veure”. Ell tan sols buscava les ulleres de la piscina, però una vegada feta la troballa de la camisa, em digué que tot es precipità. Després de dir-li que les tenia jo, les seves ulleres, vam donar-nos el condol corresponent.


I així...

1 comentari:

  1. El nostre club també tenia una torre vella. Una torre vella que ho simbolitzava tot. La van fer caure. I nosaltres ho vam permetre. Encara més, ho vam aplaudir.

    Avui, cal reconèixer que, mentre ella era alçada, no disposar de "petos" nets era una cosa que passava molt millor. Com tota la resta de drames, vaja.

    ____

    "Es Torrevieja un espejo
    donde Cuba se mira
    y al verse suspira
    y se siente feliz.
    Es donde se habla de amores
    entre bellas canciones
    que traen de Cuba
    su alma y sentir.

    Entre las olas tatuadas
    vienen las habaneras
    que son de La Habana
    mensaje de amor.

    Llegan con suaves caricias
    a la vez que la brisa
    besan la playa
    con una canción.

    ¡Ay, Torrevieja divina!
    ¡Ay!, con tu cielo sin par,
    eres embrujo,
    canto de amores,
    plácido sueño
    para el que busca
    soñar...
    junto al mar."


    Havanera 'TORREVIEJA'

    Autor: Ricardo Lafuente Aguado

    ResponSuprimeix