"I AIXÍ..." (33)

Per Pere Ejarque

“Aquí, sens dubte, tots som guanyadors”. M’ho va dir durant la festa de la derrota, amb la copa que no havia pagat a la mà, estrafent l’obligatori personatge amb el tauló, entre dos quarts de tres i les dugues trenta.

El meu company i jo érem a la festa que, anualment, commemora les derrotes compartides. Se’n diu la festa de la derrota. I és una de les festes més sentides per tots nosaltres, ja que, les coses com siguin, molts sumem més fracassos que èxits. L’esdeveniment, doncs, és multitudinari. I a cada any que passa, més multitudinari. Feliçment, l’episodi que relato gaudia, també, del favor de la família ratllada.

Així, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, set-centes persones omplíem el pavelló de la graderia impossible. Una barra llarguíssima, que anava de banda a banda de la instal·lació, n’era l’element definitori. Al darrere de la barra, en uns taulons que improvisadament feien de prestatge, s’hi arrengleraven els licors de la felicitat autèntica. La legió de cambrers –en realitat enginyers, sociòlegs, físics, metges, filòsofs, tots originaris de l’Amèrica del Sud– formaven l’última guarnició entre els derrotats àvids de felicitat i les ampolles que la proporcionaven. La barra era, sí, llarguíssima. Però, com sempre, la batalla principal es lliurava per a la consecució dels tiquets: una garita minúscula, al costat dels serveis, amb un jove mut com a dispensador i contínuament sense canvi, era l’únic punt en què es podien aconseguir els bitllets per a la felicitat autèntica. I la cua que s’hi feia, més llarguíssima que la barra llarguíssima, ens recordava eficaçment el leitmotiv de la festa.

A la pista, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, al mateix temps que el caos senyorejava i anava en augment, ja s’havien format les primeres capelletes. De primer, els grups de perdedors s’organitzaren generacionalment. Minuts més tard, els perdedors de les capelletes generacionals van començar a recordar que, entre ells, hi havia aquell odi inveterat que els havia allunyat indefectiblement i que havia provocat que es deixessin de veure. I com que l’odi no segueix cap principi de conservació, sinó que només se’l pot distreure, les agrupacions de coetanis van començar el procés de la disgregació. Arran d’aquest procés, les capelletes es reorganitzaren per afinitats: els del túnel de la mort que s’abracen a última hora, els ressentits, els dolents, els estripadors incansables... Colletes de tres a cinc persones, totes ordint conxorxes de pa sucat amb oli, que oferien un quadre esplèndid de la vitalitat del club. Sí senyor: el pavelló de la graderia impossible feia goig.

Una d’aquestes alegres capelletes la formàvem, fatalment, el meu company, el senyor de la farmaciola carabassa i jo. Una capelleta, sí, d’afinitats. I fou llavors quan el meu company em xiuxiuejà: “Aquí, sens dubte, tots som guanyadors”. Certament, la seva frase em va ajudar amb el whisky adulterat que feia vint-i-cinc minuts que tenia al got de plàstic. Tots guanyadors? No ens trobàvem en una festa de perdedors? Jo ja sabia que el meu company tenia la destresa de la tergiversació. És a dir: deformava la realitat de la manera que li convenia. Ara bé: provar de transformar la festa de la derrota en una festa de guanyadors potser era massa. Només potser, però. Perquè... Què hi havia de més guanyador que la celebració d’una festa? Quina diferència hi havia, entre les festes dels guanyadors i la nostra festassa? Eren, potser, més festa, les festes de la victòria?

Per una vegada, entre dos quarts de tres i les dugues trenta, estava d’acord amb el meu company. De fet, jo no podia suportar les festes dels guanyadors-guanyadors i, definitivament, preferia la nostra. Ja convençut, i robant la copa del senyor de la farmaciola carabassa i emulant l’entrenador dels nens, vaig enfilar-me al punt més alt del pavelló. Des d’una talaia privilegiada vaig rabejar-me amb el carnaval als meus peus i, just en aquell instant, vaig entendre el meu company com mai fins llavors l’havia entès. Quin espectacle: capelletes per afinitats ordint conxorxes, cua infinita a la garita dels tiquets, la barra llarguíssima... La festa dels perdedors s’assemblava molt a la vida. I era, també, la meva.

I així...